La gent està amb ganes de muntanya després de les vacances d’estiu i, sorprenentment, l’excursió als Pics d’Astazous aconsegueix convocar fins a 10 excursionistes.

La sortida és esglaonada en diferents grups, atenent als horaris laborals de cadascú. En el nostre cas sortim de Terrassa a las 17:25, passem per Martorell per deixar el cotxe del Borràs i agafem la A-2 (antiga N-II) fins a l’alçada de Lleida on ens desviem en direcció al Pirineu fent la ruta Monzón-Aínsa-Bielsa i arribem al càmping Pineta sobre les 21:15. Som els primers. Deixem els trastos i ens fotem un bon sopar mentre arriben els altres. A les 12 al llit.

L’endemà agafem els cotxes, fem els 15 minuts que hi ha fins a l’aparcament situat una mica abans del Parador de Pineta i a les 7:00 del matí. Comencem a les fosques la caminada a uns 1300 m d’alçada. El primer tram segueix una pista ample i, un cop passat un petit pont sobre el riu Cinca, ens comencem a enfilar a mà esquerra per un corriol més estret seguint les indicacions al Balcó de Pineta. El dia ja comença a clarejar. Al cap d’una mica passem unes vaques (animal que causa cert nerviosisme a algun dels membres de l’excursió) i el grup es reagrupa abans d’afrontar la duríssima pujada al Balcó de Pineta. Els que estan en forma comencen a marcar un ritme fort i sostingut que no dóna treva als que anem justets de forces que, per no perdre de vista els primers, no tenim temps de gaudir dels primers raigs de sol a la vallni de parar per treure l’aigua de la motxilla. Davant del fort ritme, l’Alberto i l’Alicia (que pràcticament s’estrena a l’alta muntanya) opten per despenjar-se i pujar al seu ritme. Jo vaig tancant el grup de davant però l’últim tram de la pujada el faig marejat com una sopa. Finalment, després de superar les inacabables ziga-zagues, ens plantem al Balcó de Pineta (hem salvat 1200 m de desnivell i són les 10:05 AM) i quan miro el crono començo a entendre els mareigs: hem pujat en 3 hores el que estava indicat en 4!

Un cop al balcó, fem una paradeta de 20 minuts per recuperar forces mentre gaudim de les impressionants vistes de la Vall de Pineta i el vessant nord del Monte Perdido amb la seva glacera, el Cilindre de Marboré i el Marboré.

Recuperades les forces reemprenem la marxa pel pedregós camí que mena cap al Llac de Marboré. Un cop aquí debatim quin és el millor camí a seguir i optem per anar guanyant alçada, deixant a la nostra dreta el llac, en direcció a l’Astazou Oriental o Gran Astazou que s’alça davant nostre amb aquests curiosos plegaments. El camí comença a guanyar alçada altre cop i els del darrera tornem a patir altre cop. Afortunadament ningú té massa clar quin és el camí correcte i les parades per discutir la jugada permeten que el “furgón de cola” es mantingui en contacte amb el sector màquina. El camí es va complicant i la darrera mitja hora fins arribar al cim cal grimpar una mica i resseguir una cresta una mica aèria pel vessant Nord de la muntanya que encara no havíem vist. Finalment els 8 excursionistes (Joan Jordi, Darío, Javi Borràs, José María Marañon, Manel, Lluís, Eduardo i Joan Ferrer) arribem al cim (hem salvat 1800 m de desnivell i són les 12:30 PM) del Gran Astazou (3071 m). Ja fa 6 hores que vam començar a caminar a Pineta. Però el que no sabem és què se n’haurà fet de l’Alberto i l’Alicia.

El panorama des de dalt del cim és impressionant. Per una banda el Vignemale i els cims més llunyans com el Posets, etc., per l’altra banda tenim la visió del Monte Perdido i el Cilindro, que ja ens ha acompanyat durant la pujada, als que s’afegeix el Taillon, la bretxa de Roland, el Casc, la Torre, l’Espatlla, etc. i en direcció sud el Llac de Marboré i la Vall de Pineta.

Un cop aquí aprofitem per recuperar forces i exercir de turistes japonesos fotografiant-nos entre nosaltres en tota mena de posicions i variant el decorat de fons.

Però poc dura el descans, la gent ja està neguitosa i ara toca dirigir-se cap al Petit Astazou per completar l’objectiu. Ara resseguim la cresta, que és bastant ample però en alguns trams la caiguda de 1200 m del vessant nord impressiona. Des de la vall ens arriba una veu amiga. És l’Alberto que ha deixat l’Alicia un cop conquerit el Balcó de Pineta i es dirigeix cap al Collat dels Astazous per atacar primer el Petit Astazou o Astazou Oriental (14:10 PM).

L’Eduardo i jo, els més tocats després de l’ascens, ens quedem enrera a la cresta i, quan ja estem arribant a la darrera pujada abans de l’Oriental, ens trobem el Manel que ha decidit no seguir endavant en veure la cornisa per on cal passar, on fins i tot cal arrossegar-se en un tros, amb un precipici de més de 1000 m. Nosaltres 2 fem un cop d’ull a la cornisa en qüestió i no ens costa gaire deixar-nos convèncer per ell. De seguida em ve el cap el penediment del dia que no vaig passar pel Pas de Mahoma i començo a estudiar la situació per trobar un pas alternatiu. Mentre estem allà palplantats decidint què fem, apareix l’Alberto que ve del Petit i va en direcció contrària a nosaltres cap al Gran. Ell també està d’acord que segur que es pot arribar al Petit sense necessitat de passar per la cornisa. Intento convèncer l’Eduardo que m’acompanyi però, malgrat que no pronuncia la seva famosa frase de “no hay nada de lo que puedas decir que ...” no ho aconsegueixo i afronto jo sol la meva ruta B. Baixo una mica fins una gran roca i la rodejo grimpant per una tartera bastant desfeta fins el moment que em trobo agafat a les úniques 4 roques fixes que hi ha. Començo a empenedir-me d’haver-me emmerdat però ja que he arribat aquí em dic que cal continuar. Segueixo la grimpada amunt cap al terreny més ferm i llavors ja creuo tranquilament la zona més desfeta de la tartera fins a buscar la millor zona per pujar la paret del davant. Això ja està fet. El Manel i l’Eduardo emprenen la baixada per reunir-se amb el grup principal, que ja han fet el Petit fa estona i baixen pel Coll d’Astazou. Un cop superada la paret en 5 minuts em planto al Cim de l’Astazou Occidental i localitzo un francès que s’encarrega de fer-me la foto de rigor perquè quedi constància. Faig alguna foto més però no m’entretinc gaire i baixo per una tartera bastant curta fins el Coll d’Astazou. A partir d’aquí és qüestió de desfer el camí en direcció al Balcó de Pineta, punt de trobada amb la resta del grup. Com sempre passa quan vas de tornada, el camí es fa inacabable i no resulta fàcil seguir les fites en el terreny pedregós, encara que la direcció a seguir és molt clara. En 1 h 15 m ja sóc a l’indret on hi ha la creu de ferro (16:00 PM) on la major part dels companys ja estan fins el gorro d’esperar, per no parlar de l’Alicia que s’ha separat de l’Alberto ja fa estona i aquest serà el darrer en tornar.

El primer contingent emprèn el camí de baixada i jo aprofito per menjar alguna cosa i intentar recompondre els meus peus, abans d’emprendre la baixada definitiva cap als cotxes. De baixada resulta impressionant veure el desnivell que s’ha de superar per arribar fins el balcó i les ziga-zagues del camí són una filera de formiguetes que baixen. Malgrat que a l’últim tram fem bastant via, gairebé triguem el mateix en baixar que en pujar i finalment arribem als cotxes. Total 12 hores de ruta (encara que els primers ho han fet en menys).

Queda per un altre dia parlar de la sorpresa del dia en trobar la roda rebentada i la feina que vam tenir per canviar-la.

A tenir en compte el fort desnivell a superar en un dia (1800 m aprox.) que es fa especialment dur en la pujada al Balcó de Pineta, la grimpada fins el cim de l’Astazou Oriental (en general fàcil) i el pas per la cornisa per arribar a l’Astazou Occidental, però que és evitable. Jo vaig trigar unes 12 hores en total però els primers ho podrien haver fet en 10 h - 10 h 30 m si no haguessin hagut d’anar esperant.

by Joan Ferrer