Sortida proposada per l´Izmet a R&P un dia abans de realitzar-se. Tenint en compte aqueta dada, l´èxit ha estat rotund : onze persones!! Deu d'elles membres del grup, les altres dues, cal dir-ho, habituals també al nostre grup. Sortim de Barcelona l´Oscar, l´Anna, la Cristina Torres, la Kris, la Rosa, l´Izmet, la Maria, l´Eva i la que escriu, la Mònica.

Arribem al lloc convingut Km 22 de la carretera T-704 passat la Mussara i en direcció a Prades on hi ha una pista a la dreta que s´hi poden deixar els cotxes. Arribem sobre les 10:45 i ens alegrem al comprovar que el Jaume i la Concep no s'ho han volgut perdre la sortida i ens hi estan esperant.

Comencem a caminar per la pista (des de la carretera cap a l´esquerra) que de seguida es transforma en sender senyalitzat amb les marques groga i blanca de PR. Aviat s´arriba a una clariana de bosc, creuament de camins, el Pla de l´Agustenc, on hi ha panells indicatius dels diversos senders (atravessa també per aquí el GR 172). Avancem seguint les senyals del PR C 87, una mica més enllà de la clariana s´agafa el trencall que tomba a la dreta fent-se una mica més estret, el camí avança bosc endins i desprès va girant lleugerament a la dreta i més endavant el bosc es torna menys espès, aleshores ens aturem al mirador que queda a l´esquerra a sobre de l´esquerda gran que venim a visitar.

Arribat aquest punt cal estar alerta per trobar el camí de baixada a l´avenc. La referència és un gir de les marques del PR (grogues i blanques) pintat sobre una pedra a terra i just després un triangle groc, també pintat a terra. Un cop identificades aquestes dues senyals, abandonarem el camí i baixarem cap a l´esquerra per un parell de lloses calcàries.

Baixem per endinsar-nos a l´esquerda d´uns 300 metres de llargada, uns 30 metres de fondària i de 6 a 8 metres d´amplada. Un cop a baix hi ha sorpreses per a tots els sentits, temperatura ben fresca, l´alt nivell d´humitat, la profunditat de l´avenc que t´empetiteix... el silenci especial que es genera en el buit entre roques. Just a baix ens quedem tots mig aturats a gaudir de l´espectacle abans de continuar avançant conscients de la monumental fragilitat de la gran roca que està encaixada a l´esquerda.

Caminant abans d´entrar a la cova trobem una mena de cent peus amb el cos pla i tot curiós, probablement un miràpode, al que li fem tot un book fotogràfic.

Desprès entrem a la Cova Gran que està al costat esquerra, ens esperem primer que surti un altre grup de visitants de les cavernes. La roca és calcària i les parets de la cova estan molt erosionades amb un munt de concavitats i convexitats típiques dels sistemes càrstics. Una de les coses que sorprèn d´aquesta visita és que no hi ha pràcticament estalactites, ni estalagmites, estan totes segades gairebé arran de sostre i de terra respectivament.. espolis humans d´altres èpoques; pel que es veu hi ha una masia a Reus amb jardins decorats amb moltes d´aquestes formacions espoliades.

A continuació trobarem una entrada a les profunditats, que ja ens havia anunciat l´Izmet, i ben senyalitzada amb un gran punt de color fúcsia. Per les seves diminutes dimensions només ens atrevim a entrar-hi les intrèpides del grup: la Rosa, la Maria i jo mateixa. Imprescindible entrar-hi amb frontal i sense motxilla i recomanable entrar amb roba còmode i sense cap mena de mirament per embrutir-se. Els espais pels que s´ha d´avançar són molt reduïts de tal manera que la major part del temps has d´anar reptant ara panxa amunt per passar pas estret, ara panxa avall per tunelejar, ara de costat per passar un forat... les tres espeleòlogues en gaudim un munt de la visita a les cavernes i contentes d´arribar a un punt on, tenint dubtes de per on s´havia d´avançar, l´Izmet ens hi espera mostrant des del que serà la nostra sortida fent llum amb el frontal. A dintre, tot i que no té massa perill és veritat que alguns dels punts s´han esborrat i s´ha d´anar indagant per saber amb certesa per on s´ha de continuar.

Tot i ser una breu escapada, quan sortim de la cova a l´esquerda, a fora el grup ens rep amb cert entusiasme com si el fill pròdig retornés a casa. Tots junts i desprès de fer les fotos de grup de rigor, seguim el camí per anar a fer una mini ferrada que ens salvarà 9 metres verticals. Abans però la Maria ens fa una demostració de les ferrades prehistòriques que eren ´´maderatas´´ i s´enfila a un tronc fent ben patent l´origen de l´espècie (i de la protagonista).

La ferrada pròpiament, encapçalada per la Rosa i la Maria "a pelo" es pot fer sense gaire entrebancs, potser el més complicat sense arribar a ser-ho sigui un petit flanqueig horitzontal just abans de la sortida que t´has de mirar com l´encares, i la sortida pròpiament que necessita de l´ajut d´alguna benèvola arrel.

Un cop tots a dalt i veient que la sortida estaria enllestida en deu minuts si no féssim res més, valorem fer una altre ferrada per la zona i tot fent un mos i hidratant-nos una mica convenim anar a fer la Trona, proposada per la Rosa.

Tornem al cotxe pel mateix lloc satisfets, contents i amb ganes de més ferrada.

PS Geològica:

L´avenc de la Febró és una gorja que se´ns empassa cap a històries d´aventures, exploradors de misteris mil·lenaris. L´origen és una gran falla tectònica que ens remarca el règim extensiu que va patir la terra ara fa 175 milions d´anys, al final del Juràssic (sí, època dels dinosaures com ens ha inculcat l´Steven Spilberg), i que suposà un dels capítols més impressionants del nostre planeta: el trencament de la PANGEA (el macro continent estendard de qualsevol integrista de la globalització).

La roca blanca de l´avenc és producte dels dipòsits carbonatats dels mars poc profunds que es varen crear.

I en aquells segons de silenci, abans de reprendre el camí, en l´obaga perenne de l´avenc, tots vam tenir aquella certesa profana que posa l´accent en el relativisme a la condició humana davant d´un mar, aixecat en paret, i trencat com un tall de pastís ben net pel ganivet del temps.

Bon profit!

By Lop&Lam